Amor nat un poema de na Carolina Ibac

És un poema genial. Aquest poema desborda tendresa per tot el seus versos. És d'aquest poemes curtets però intens.

Passejava pel bosc, cantant una cançó.
El sol acaronava la meva pell bruna.
I tot d’una, vaig trobar un tresor.
Era una llum feta d’espurnes.

Començà a volar
i jo la vaig voler atrapar.
Fugia i fugia, d’aquí cap allà.
De sobte, enmig del cor, em penetrà.
I des d’aleshores que no deixo de somniar.
Ens calíem i per això ens hem trobat.
Ara la joia és a la meva mar.
Ja tinc la meva altra meitat.
I no la deixaré anar.

Quan et miro, veig la profunditat.
Les nostres ànimes s’han barrejat
Els nostres batecs són a compàs.
Ja no hi ha aturada fins al final.

Et parlo sense parlar.
M’entens sense escoltar.
Et beso l’esperit sa.
M’has ben enamorat.

M’agradaria que sempre anéssim de la mà
pels camins del temps, fins abraçar l’eternitat.

Carolina Ibac