Un poema, dedicat a n'Antònia, per na Carolina Ibac

Després d'un seguit de poemes que ens ha dedicat na Carolina a nosaltres els alumnes faltaba el poema esperat, el nexe que ha estat sempre en tot aquest projecte des de el principi, n'Antònia. Una persona molt singular y extraordianaria, d'aquesta persones que no et sols trobar normalment sens dubte sempre la tindre present per ser així com és. Ha estat un plaer coneixer-te y disfrutar encara que sigui durant un any de la teva llum y de la teva persona, sens dubte un gran any amb tots tant vosaltres les tres com profeores com el meus companys/amics. A contunuació el poema/farola dedicat a n'Antònia.

La fada del pecupins

(Poema dedicat a n’Antònia Lladonet Riera)

Fada de les illes.
Una ànima salada.
Les engrunes de mar
mullen la seva cara, càlida.

És un somni d’il•lusions trobades
entre les ànimes joves nates
Que guia i motiva, constant.
Que viu i inspira, estimant.

Plena de llum mallorquina.
Plena de tendresa divina.
Omple els cors bategants
Generositat gegant.

A la nit,
una espurna,
de foc intens,
de les llunes,
il•lumina viva
els paratges
-de les viles-
Sense fer més,
que un riure
a cada racó,
a cada petó,
a cada anada,
a cada tornada,
-a trenc d’alba-
a cada matí,
a cada vesprada.
És ella, tot sent
una ànima blanca,
una bella farola
que no és sola.
Si més no, broda
aquell mocador
que començà
una tardor.
I tot just ara,
l’acaba…
amb l’estiu
endavant,
expectant,
de noves…
noves.

Les fades existeixen,
Tu n’ets la prova.

Carolina Ibac

El meu animal preferit

Un gran poema d'amor que te arriba al cor, molt amirós. D' una gran autora amb bon cor.

Rosa Leveroni i Valls (Barcelona 1910 - Cadaqués 1985) fou una poetessa catalana. Es titulà com a bibliotecària a l'Escola de Bibliotecàries de Barcelona, on va tenir com a professor Carles Riba, i es llicencià en filosofia i lletres i a la Universitat de Barcelona. Poèticament és deixebla de Carles Riba, i fou una de les fundadores de la revista Ariel A més de la poesia conreà l'assaig i la crítica literària sobre Ausiàs March. Va guanyar els Jocs Florals de la llengua catalana de Londres (1947) i París (1948).

El 1982 va rebre la Creu de Sant Jordi i ha estat un dels primers membres i sòcia d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Un tastet dels poemes de Rosa Leveroni:

Quina nit més clara, amor!

Podem fer pesca d'estrelles

que ens deixaran a les mans

lluïssor d'escates verdes.

Quina nit més bella, amor!

Amb perfum de lluna tendra,

navegarem pel perfum

que tindrà regust de menta.

*

He fet volar l'estel,

ben alt, del meu anhel,

i no l'has vist. *

S'encanten uns núvols fins

en el repòs del migdia.

Tremola el vol de coloms

damunt la mar adormida.

Ve de lluny una cançó

que s'atura, enyoradissa.

Sospira suau el vent

besant una vela pia...

És el teu encís tan bell

en aquesta pau marina,

Primavera.... Quin enyor

d'aquell amor que tenia!...

*

Si em prenies un sospir

un altre te'n seguiria;

després vindria el tercer,

després ja em descomptaria...

No vull mai més que el dolor

pugui fer-me companyia.

Si em prenies un sospir

potser ja t'estimaria!...

Poupurri de poemas españoles y de por ahi y vida de autoras madrileñas

2. Comenta el següent poema. Què significa per a tu?:

El reflejo de la letra, poesia d'Ana Kupfer

El reflejo de la letra
(Ana Kupfer)
Frente a frente se halló el poeta
reflejado en su pergamino.
Anunció su vacío,
encontró pura nostalgia.
Gritó, pero nadie lo escuchó.
El escritor se encerró en su poema,
llegó a su memoria todo lo que le faltaba
y miró hacia atrás,
derramando versos
en una gaviota.

La il·lustració és de Katsiaryna Sumarava.

3. A/ Comenta el poema i explica la importància que té distingir-nos dels animals en certes coses.

El poema, es pequeño pero muy intenso bastante desgarrador y desesperado lleno de metàforas y comparaciones a tutiplen que te llvan a comprenderlo aún más y admirarlo más.

Es sin duda fácil y ha de ser posible poder distinguir a lo animales de los humanos, auqnue ahaya veces que no se pueda por las sorprendentes proezas de estos, pero la raza humana es racional piensa de una forma diferente no únicamnte por supervivencia sino para desarrollar ciertas facultades, aunque sean las básicas de cualquier animal, nosotros las hacemos de otro modo, y aunque tenemos grandes fallos para ser la raza superior en este gran planeta, nos deferenciamos bastante en el carácter en si, aunque haya gente que no, en la forma de actuar en todo.

B/Cerca informació sobre l'autora Gloria Fuertes, vida i obra (temàtica).

Biografía [editar]

Gloria nació en Lavapiés, en la época un modesto barrio del Madrid antiguo. Su madre era costurera y sirvienta; su padre, bedel. Poco se sabe de su vida familiar, a lo que ha contribuido que la escritora siempre guardara celosamente su intimidad.

Asistió al Instituto de Educación Profesional de la Mujer, pero sus aficiones eran muy diferentes a las propias de las mujeres de su época. Su interés por las letras comenzó a la temprana edad de cinco años, cuando ya escribía y dibujaba sus propios cuentos. Empezó a escribir versos a los catorce años, a25.36 los quince los leía en Radio España de Madrid y a los diecisiete dio forma a su primer libro de poemas, Isla ignorada, que sería publicado en 1950. Se ha especulado sobre su homosexualidad, que aparecería sutilmente declarada en poemas como «Lo que me enerva», «Me siento abierta a todo», «A Jenny», etc.

Aunque ella siempre se definió como «autodidacta y poéticamente desescolarizada», su nombre ha quedado ligado a dos movimientos literarios: la generación del 50 y el postismo, grupo literario de posguerra al que se unió a finales de los 40 y del que formaban parte Carlos Edmundo de Ory, Eduardo Chicharro y Silvano Sernesi, y en el que también colaboraron Ángel Crespo y Francisco Nieva.

Del Postismo quedó para siempre en Gloria Fuertes una actitud poética desmitificadora por vía del humor; el humor en Gloria Fuertes es una forma crítica de deconstruir la realidad y descubrir la verdad de las cosas. La Guerra Civil dejó una profunda huella en ella. El antibelicismo y la protesta contra lo absurdo de la civilización están presentes en su poesía de forma categórica. Como ella misma declaró, «sin la tragedia de la guerra quizá nunca hubiera escrito poesía».

Como secuela de su experiencia bélica, la obra de Gloria Fuertes se caracteriza por la ironía con la que trata cuestiones tan universales como el amor, el dolor, la muerte o la soledad. Todo ello aderezado con curiosas metáforas y juegos lingüísticos llenos de encanto, frescura y sencillez, que dotan a sus poemas de una gran musicalidad y cadencia cercana al lenguaje oral.

Entre 1940 y 1953 comenzó a colaborar en revistas infantiles, Pelayos, Chicos, chicas y chiquitito, Maravillas y el suplemento infantil del diario Arriba, para el que publicó las historietas de Coletas y Pelines, una niña de nueve años y un niño de seis respectivamente, que alcanzaron una gran popularidad entre los lectores infantiles.

Paralelamente a su dedicación a la literatura infantil en las revistas, obras teatrales y poemas escenificados, fundó en 1947, junto con María Dolores de Pueblos y Adelaida Lasantas el grupo «Versos con faldas» que organizaba recitales y lecturas de poesía por bares y cafés madrileños, colaboraba en revistas para adultos como Rumbos, Poesía española y El pájaro de paja y creó y dirigió la revista poética Arquero entre 1950–1954, junto a Antonio Gala, Julio Mariscal y Rafael Mir.

De 1955 a 1960 estudió biblioteconomía e inglés en el Internacional Institute. En 1961 obtuvo la beca Fullbright en Estados Unidos para impartir clases de Literatura española en la Universidad de Bucknell, además de recibir en 1972 la Beca de la Fundación Juan March de Literatura Infantil.

A mediados de los años 70 colabora activamente en diversos programas infantiles de TVE, siendo Un globo, dos globos, tres globos y La cometa blanca los que la convierten definitivamente en la poeta de los niños. Recibiendo en cinco ocasiones el Aro de Plata de este medio informativo. A partir de estos años la actividad de Gloria Fuertes es imparable: lecturas, recitales, homenajes... siempre cerca de los niños; publicando continuamente, tanto poesía infantil como de adultos. Su fama es tal que cómicos como Martes y 13 parodian su figura en programas de humor.

Fallece el 27 de noviembre de 1998, víctima de un cáncer de pulmón, en Madrid.

Gloria Fuertes, aquella chica que paseaba en bicicleta por las calles de Madrid con falda-pantalón y corbata; una de las primeras voces de la poesía femenina de la posguerra; la mujer de las dos caras que armonizaba su amor por los niños —enredándoles con sus rimas, adivinanzas y juegos de palabras disparatados— con su amor por la vida y la paz —denunciando la injusticia social, el desamor, el dolor y la opresión pero, todo ello, con su humor peculiar—, continuó escribiendo y colaborando en programas infantiles televisivos consagrada ya como la poetisa de los niños.

Más apreciada y estudiada en el extranjero que en España, la mayoría de los trabajos críticos sobre Gloria Fuertes proceden del hispanismo norteamericano (Debicki, Mandlove, Sherno, Persin, Capuccio, Browne…), y es escasa la crítica literaria española sobre esta poeta. Camilo José Cela reconoció en su día la injusticia cometida con Gloria Fuertes, a la que denominó «la angélica y alta voz poética a la que los hombres y las circunstancias putearon inmisericordemente».

Obra literaria

cuentos infantiles

Poesía

• Canciones para niños (1952)
• Villancicos (1956)
• Cangura para todo (1968). Mención de honor en el Premio Hans Christian Andersen de literatura infantil.
• Don Pato y Don Pito (1970)
• Aurora, Brígida y Carlos (1970)
• La pájara pinta (1972)
• El camello cojito (1978)
• El hada acaramelada (1973)
• La gata chundarata y otros cuentos (1974)
• El dragón tragón (1978)
• La momia tiene catarro (1978)
• El libro loco. De todo un poco (1981)
• El perro que no sabía ladrar (1982)
• El abecedario de don Hilario (1983)
• Trabalenguas para que se trabe tu lengua (1988)
• La pata mete la pata

Teatro

• La princesa que quería ser pobre (1942)
• Prometeo (1952). Primera obra de teatro en verso
• El chinito Chin-cha-té (1955)
• Pedro, una prostituta pregunta por tí

Texto en cursiva

' (1970)

• Las tres reinas magas (1978)

Televisión

• Un globo, dos globos, tres globos
• La mansión de los Plaff
• La cometa blanca

Literatura para adultos

• Isla ignorada (1950)
• Antología y poemas del suburbio (1954)
• Aconsejo beber hilo (1954)
• Todo asusta Caracas (1958). Primera mención del Concurso Internacional de Poesía Lírica Hispana
• Que estás en la tierra (1962)
• Ni tiro, ni veneno, ni navaja (1965). Premio Guipúzcoa
• Poeta de guardia (1968)
• Cómo atar los bigotes al tigre (1969). Accésit premio Vizcaya
• Antología poética (1950-1969)
• Sola en la sala (1973)
• Cuando amas aprendes geografía (1973)
• Obras incompletas (1980)
• Historia de Gloria: (amor, humor y desamor) (1983)
• Mujer de verso en pecho (1983)
• Pecábamos como ángeles (1997)
• Glorierías (1999)
• Es difícil ser feliz una tarde (2005)
• El Rastro (2006)
• Se beben la luz (2008)

La il·lustració és d'Alice Wellinger.

No está mal

El perro entiende.

El cocodrilo llora.

La hiena ríe.

El loro habla.

El hombre entiende,

llora,

ríe,

habla

y además puede leer.

De todos los animales de la tierra

sólo el hombre puede leer

para dejar de ser animal.

¡No está mal!

Gloria Fuertes

Un poema,dedicat en Mauricio, per na Carolina Ibac

Un altre gran poema de na Carolina Ibac, que descriu en Mauricio perfectament, es com ha dit en Jaume: " En Maurico fet un poema" :). Un de les característiques que el fan molt ell es que sempre duu els seus cascs per tot es sortir del la clase/insti, cosa que feim molts.

Perfecció Somniada

(Poema dedicat a en Mauricio Costa)

Porto la motxilla a l’esquena.
Plena d’alegries i de penes.
Les enyorances es troben al fons.
Les esperances, a dalt de tot.

Cerco la perfecció arreu.
Les limitacions són obstacles
que fan pagar sempre un preu.

I el pago de bon gust,
doncs veig l’aire molt pur,
rere tot aquest fum.

Les notes musicals
rodegen cada instant.
M’ajuden a tirar endavant,
amb totes les responsabilitats.

He deixat enrere la infantesa.
Conec d’a prop la maduresa.
La bogeria em fa somniar.
I al llevar-me,
es torna perfecta,
sempre.

∞ ∞ ∞

i n f i N I T a
i
e t e r n a

∞ ∞ ∞

Els riscos es cobren conseqüències.
El pensament m’ajuda a ordenar,
tot caminant, per sota les estrelles .
Són elles les que m’enlluernen.

El silenci del meu cor us escolta,
bategant.

Carolina Ibac

Otro gran poema de Carolina Ibac, que describe ha Mauricio perfectamente, es como ha dicho Jaume: 'Es Mauricio hecho un poema' :). Una de las caracteríscticas que lo hacen muy él es que siempre llevas su música puesta al salir de la clase/insti, cosa que muchos hacemos.

(Poema dedicado a Mauricio Costa)

Llevo la mochila a la espalda.
Llena de alegrías y de penas.
Las añoranzas se encuentran en el fondo.
Las esperanzas, arriba de todo.

Busco la perfección en todo.
Las limitaciones son obstáculos
que hacen pagar siempre un precio.

Y el pago de buen gusto,
pues veo el aire muy puro,
tras todo este humo.

Las notas musicales
rodean cada instante.
Me ayudan a seguir adelante,
con todas las responsabilidades.

He dejado atrás la infancia.
Conozco de cerca la madurez.
La locura me hace soñar.
Y al levantarme,
se vuelve perfecta,
siempre.

∞ ∞ ∞

infiNITa

y
eterna

∞ ∞ ∞

Los riesgos se cobran consecuencias.
El pensamiento me ayuda a ordenar,
caminando, por debajo de las estrellas.
Son ellas las que me deslumbras.

El silencio de mi corazón te escucha,
latiendo.

Carolina Ibac

Timiditat, un poema dedicat a na Monika, per na Carolina Ibac

El poema descriu Monika molt bé, això si aquesta timidesa que sol demostrar en un entorn que no coneix com la classe. M'encanta aquesta nena perquè, a banda de ser rossa :D, és un sol com a persona i molt "chicharachera" quan vol però no el deixa veure. Que sàpigues que estic llegint el poema quan el meu cosina practica clarinet i queda molt bé amb música de fons, sense que enganxeu la música al poema.

Timiditat

(Poema dedicat a la Mònica Frývaldová)

La deessa del tim
no és més que la timidesa,
el fugir del centre d’atenció,
el veure el món des de la perifèria.
Les vergonyes són senyores
que s’amaguen sota l’estora
atès què guarden amb molt de caliu
tot allò que es mou per dins, ben viu.
Sóc silenciosa i sibil•lina,
enigmàtica i quasi divina,
regalant sons d’ocarina,
a cada mim, a cada vida.
La meva veu s’escolta per dins.
Millora amb el temps,
com els bons vins.
Breu i temorosa,
al començament.
Clara i amb força,
sempre transparent.
I esclata, amb les rialles,
quan són moltes, les passes.
A treure d’alba.
és quan reneixo,
ja innata.
I és quan em mostro,
amb una besada.
I un camí, en el bosc,
et duu cap a mi.
I de nit,
Arribes a les palpentes
i amb mi, ensopegues.
Els meus ulls són les teves mans.
Et guio per poder arribar.
Allà, on t’espero
Allà, on et trobo a faltar.
Tinc reserves.
Totes teves.
Són elles
Qui t’esperen.

La timiditat és només una prova
per a que traspassis les esferes
I facis un màgic descobriment:
-la meva ànima i ment-

Carolina Ibac

El poema describe Monika muy bien, eso si esa timidez que suele demostrar en un entorno que no conoce como la clase. Me encanta esta niñaa por que, aparte de ser rubiaa :D, es un sol como persona y mu chicharachera cuando quiere pero no lo deja ver. Que sepas que estoy leyendo el poema cuando mi prima practica clarinete y queda muy bien con musica de fondo aunque no le pegue la música al poema.

Timiditat

La diosa del timo no es más que la timidez,
el huir del centro de atención,
el ver el mundo desde la periferia.
Las vergüenzas son señoras
que se esconden bajo la alfombra
visto que guardan con mucho calor
todo lo que se mueve por dentro, muy vivo.
Soy silenciosa y sibilina,
enigmática y casi divina,
regalando sonidos de ocarina,
en cada mimo, en cada vida.
Mi voz se escucha por dentro.
Mejora con el tiempo,
como los buenos vinos.
Breve y temerosa,
al principio.
Clara y con fuerza,
siempre transparente.
Y estalla, con las risas,
cuando son muchas, los pasos.
A sacar el alba
es cuando renazco,
ya innata.
Y es cuando me muestro ,
con un beso.
Y un camino, en el bosque,
te lleva hacia mí.
Y de noche,
llegas a tientas
y conmigo, tropiezas.
Mis ojos son tus manos.
Te guío para poder llegar.
Allí, donde te espero
Allí, donde te echo de menos.
Tengo reservas.
Todas tuyas.
Son ellas
Quién te esperan.

La timiditat es sólo una prueba
para que traspases las esferas
y hagas un mágico descubrimiento:
-mi alma y mente-

Carolina Ibac

És el teu torn, poema dedicat a n'en Jaume, per na Carolina Ibac

El poema es massa, l'has encertat de ple. El poema és que és el mateix, en Jaume, l'has descrit tal ment, amb les pistes que ha recullit na Carolina sobre nosaltres encerta tots els poemes, és veritat el que diu n'Antònia ens ha fet riure sempre a classe sempre, deixa anar el primer que li passa pel cap i després pensa el que ha dit ahahha sincerament un no s'avorreix amb ell al costat :).

És el meu torn

(Poema dedicat a en Jaume Oliver Vidal)

Rius de gent.
Segueixes el corrent.
Et porten present.
Sents sempre sent.

Paraules escalfades,
per converses encantades,
entre boscos i fades,
amb companys i companyes.

És el teu torn!
És el moment de dir la teva.
Llança el teu tro!
Tots escoltem la teva ciència.

La tempesta de les idees
ens durà la teva essència:

Extro___vertit
Di___vertit

Vesteixes alegria cada dia,
tot despullant-te a la vida.

Ets tossut, ets caparrut.
No hi ha qui t’aturi
davant les injustícies,
davant la veritat fictícia.

És el teu torn!
Tornaràs de la tornada
-dels astres-
més enllà de l’albada.

El teu torn… també és nostre.

Carolina Ibac

El poema es demasiado, lo has acertado de pleno. El poema es que es lo mismo, en Santiago, la has descrito tal mente, con las pistas que ha recogido na Carolina sobre nosotros acierta todos los poemas, es verdad lo que dice Antonia nos ha hecho reír siempre a clase siempre, suelta lo primero que le pasa por la cabeza y luego piensa lo que ha dicho ahahha sinceramente uno no se aburre con él al lado:).

Es mi turno

(Poema dedicado a Jaume Oliver Vidal)

Rios de gente.
Sigues la corriente.
Te llevan presente.
Sientes siempre siendo.

Palabras calentadas,
por conversaciones encantadas,
entre bosques y hadas,
con compañeros y compañeras.

Es tu turno !
Es el momento de decir tu.
Lanza tu trueno!
Todos escuchamos tu ciencia.

La tormenta de las ideas
nos llevará tu esencia:
Extro___vertit
Di___vertit

Vistas alegría cada día,
todo desnudando parte de la vida.

Eres terco, eres cabezota. No hay quien te detenga
ante las injusticias, ante la verdad ficticia.

Es tu turno!
Volverás de la vuelta
-de los astros-
más allá del amanecer.

Tu turno ... también es nuestro.

Carolina Ibac

A coll i ment, un poema dedicat a na Lupe, per na Carolina Ibac

Estic impressionat com pot na Carolina descriure tan bé a un persona només coneixent-la per comentaris al seu blog i una descripció que li vàrem enviar, és increïble. Has descrit a la meva, estimada companya i amiga, perfectament, és ella mateixa, sempre deixen arriba amb un somriure picardiosa, sempre es riu, em van encantar les frases de "Sensibiliatat tendra" perquè és veritat és una noia tendrament sensible i "Creu en les estrelles" ella és radiant. M'ha encantat com la descriu tan bé la veritat és que es increíble.

A coll i ment

(Dedicat a la Lupe Romero Bustos)

S’estén dins el mirall d’una ànima blanca
Somriu dins el riu d’aigües sanes.
Ofereix les seves mans
a qui li demana.

Enrere han quedat les seves arrels.
Casa seva, ara, és una altra terra.
Lluita, s’adapta i continua,
sempre amb optimisme.

No existeixen murs, per ella.
No existeixen, per ella, barreres.
Per ella, no existeixen fronteres.
Per ella, existeixen les essències…
… ben pures i ben netes.

La sinceritat és la seva eina.
La confiança la fa propera.
L’amistat no té espera,
Lluita contra les guerres.

El seu cor arriba a tothom.
Està sempre a l’aguait
de les necessitats alienes,
per poder escampar
allò que potser espera:

[A.. COLL... I... MENT]

Sensibilitat tendra.
Fuig de les penes.
Creu en les estrelles.
-Sense reserves-

Cada dia que neix, ella l’estrena
amb un somriure -sempre-.

Carolina Ibac

Mirada Bruna Aturadas, un poema dedicat a na Míryam, per na Carolina Ibac

Molt bonic es sensible, amb força, molt, no sé, olor a mar o a algo marino como una ola. No está gens malament això de llegir poemas de bon de matí els ànims et pujen un munt y et dóna una alegria y es nota que té el caràcter de na Míryam, m'agradat es veritat pareix que ens coneguissis a tots.

Mirada Bruna Aturada

(Poema dedicat a la Míriam)

Mirada bruna aturada,
que guaita les onades.
Des de la distància,
contempla amb ànsia.

Es despulla de la superfície.
S’endinsa en la mar blava,
amb valentia, sense recança,
amb alegria i entusiasme.

Neda, sense por.
Riu, entre braça i braça.
-és un món-
Balla, a cada ventada.

La tempesta arriba
I amb ella, la ira.
Sonen els trons
i les malediccions.

Els onatges s’esveren.
El vent bufa ben fort.
El cel no espera.
La llum se’n fot.

Moments espontanis
que empolsinen vigor
no hi ha qui la calli
quan té la raó.

És ella, de mena.
És ella, ben tendra.
És ella, sempre.
És ella, eterna.

Carolina Ibac

Muy bonito es sensible, con fuerza, muy, no sé, olor a mar o a algo marino como una ola. No está nada mal esto de leer poemas de buen por la mañana los ánimos te pujen un montón y te da una alegría y se nota que tiene el carácter de na Míryam, me gustado se verdad pareix que nos coneguissis a todos.

Mirada Parda Parada

(Poema dedicado a Míriam)

Mirada parda|pardusca desempleada, que vigila las oleadas.
Desde la distancia, contempla con ansia.

Se despoja de la superficie.
Se adentra en el mar azul, con valentía, sin pesar, con alegría y
entusiasmo.

Nada, sin miedo.
Río, entre braza y braza.
-es un mundo-

Baila, a cada ventolera.

La tormenta llega

I con ella, la ira.
Suenan los truenos y las maldiciones.

Los oleajes se alarman.
El viento sopla bien fuerte.
El cielo no espera.
La luz se zampa.

Momentos espontáneos

que empolvan vigor no hay quién la calle
cuándo tiene la razón.

Carolina Ibac

Rere el silenci, un poema dedicat a na Teree, per na Carolina Ibac

És impressionant no sol el fet de l'ampolla, que ja leeí el seu significat, sinó el gran contingut d'aquesta ampolla que ha descrit gota a gota com és la meva gran amiga Teree :) és veritat això pas cuanod la vam conèixer sembla una ampolla sense destapar i quan en el segon curs es destapo i la vaig conèixer més. Ja et dic és la descripció perfecta de Teree una aigua dolça, molt dolça i plena d'uan eséncia molt especial.

Rere el silenci

(Dedicat a na Maria Teresa Gayá Febrer)

Filla de l’Orient.
Escolta en tot moment.
Aprèn, pacient.
Calma present.

Rere el silenci,
s’amaga dolça
a primera volta.

Rere el silenci,
Una flor s’obra.
I la seva olor omple.

És una font que veu de l’aigua.
S’emplena, gota a gota, constant.
Un tap tímid l’empresona, compacte.
És un cau de sentiments que esperen.
És un racó ple de força, d’essència, forta
La paciència espera la confiança, mentre.
El seny i la por fan l’amor a dret i a torta.
El got mig ple, mig buit, és allà sempre.
I ella va bevent, amb pauses… eternes.
I esperem, expectants, -el seu esclat!-
I quan arriba… el suro surt desbordat.
Temps de celebració, l’ànima és oberta.
Podem, per fi, veure la font i beure d’ella.
L’aigua transparent i quieta és ben neta.
Calia esperar, com els bons vins de la terra.
Calia esperar, per abraçar les seves idees.
No tot és de cop i prou, no tot és de sobte.
Cadascú tenim el nostre ritme, constant.
Altres molt accelerats i d’altres, no tant.
Però tots seguim la mateixa línia, la vida.
Uns van endavant, amb els riscos saltant.
Altres enrere, a cada pas que fan, pensant.
Ella, callada, pensa i rumia, rialles contínues.
Dolça vida, dolça ànima, dolça especialitat.
Beu d’aquesta ampolla – i la sentiràs tota -.
Sent aquesta ampolla – i te la beuràs gota

… a …

gota. -

…dolça.

Carolina Ibac

Seguim la llum un poema, dedicat per a mi, de na Carolina Ibac

M'ha encantat el poema!! no sàbia que ja estiguessin fets trets del forn i estan genial, tot dos els que he llegit, tant el meu com el d'en Joan i els que queden per llegir que de segur també tenen el seu encant de cadascun dels meus companys. És un poema molt esperançador sense dubte i has descrit el gran esforç que tu saps i l'esperança que transmateix i el títol m'ha encantat, perquè això és el que sempre fem seguir la llum. Moltes grácias pel poema...és que no tinc paraules m'ha agradat un munt.

Seguim la llum

Cal girar cua.

No seguir endavant,

amb una tortura,

que no deixa de fer-nos mal.

Cal girar cua,

i reprendre la felicitat.

Ja no hi ha més excuses.

És la nostra oportunitat.

Cal girar cua,

i tornar a començar,

amb noves il·lusions,

que es faran realitat.

Cal girar cua.

P

R

O

U

Això ja s’ha acabat!

La llum és estesa,

allà a la “Meseta”.

I el somriure renaixerà,

amb l’estima vertadera

i l’anellada tranquil·litat.

Ben lluny de la fera.

Ben lluny de la bèstia.

Ben lluny dels problemes.

Ben a prop de la pau eterna.

És la nostra revolució.

És el canvi radical,

que ens espera.

És una nova vida

És una nova lluita.

I potser caurem,

però mai dins el forat.

De terra, ens aixecarem

amb força i voluntat.

Tenim l’amor del nostre costat.

Les cadenes ja s’han trencat.

Carolina Ibac

Temps de tria un poema de na Carolina Ibac

Un gran poema amb sentiment amistós, té la mateixa opinió que tinc jo i tothom de l'amistat, per al qui el llegeixi s'ha acostara més a na Carolina, és molt fàcil fer-se amic de ella i agafar-li afecte i encara més amb aquesta experiéncia turquesa! que hem tingut el plaer de conèixer, gràcies a ella.

Temps de tria

Les persones vénen i se’n van.
Ens alimentem d’elles, mai en va.
Estrelles fugisseres, tot un clam.
Companyies certes, res de fals.

Gentada arreu.
No a tothom podem agradar.
No és pas greu.
Hem de saber triar.

L’amistat sempre roman.
Passin els anys i els panys.
Hi hagi una distància esfèrica.
Hi hagi pensaments malpensats.

La confiança esborra cap mena de dubte.
La sinceritat ens uneix de per vida.
Quan caic, tu m’ajudes.
Només perquè m’estimes.

Riem i plorem junts.
Pugem les escales a duet.
Tens sempre la meva mà,
siguis on siguis, aquí o allà.

L’amistat no té preu.
L’amistat no té espai.
L’amistat no té temps
L’amistat sempre és…

I .
. N
F .
. I
N .
. I
T .
. A

De vegades, roman en el record.
De vegades roman en un cable.
De vegades roman al costat.
De vegades roman en una carta.

De vegades, és al cel.
Però sempre, sempre, és ben present.

Carolina Ibac

A tu, mascle un poema de na Carolina Ibac

M'agrada molt el poema hi ha ràbia en cada vers pel fet que és fastigós un ésser així masclista. Cal enderrocar tota idea del passat i renovar-les a poc a poc però que s'entenguin que el món canvia, en si tots nosaltres canviem i evolucionem, clar això si se suposa que evolucionem per a ser éssers per a bé i amb raonament?perquè encara que ara diguin que som una espécie racional trobada que no ho som del tot si no que al contrari estem en això. Es nota que és un tema espinós i sàvia que seria així però és el que volem temes reals actuals coses que veiem normalment però que uns altres volen ocultar. Vaig llegir un llibre referent a aquest fet que m'encantar i em quedo amb una de les frases: "Davant d'aquests tipus de reaccions i abusos, per poder veurer-els, has de tenir posades les ulleres liles".

A tu, mascle

Tu, mascle, que penses que ho saps tot.
Tu, mascle, que et sents sempre superior.
Tu, mascle, que menysprees les dones.
Tu mascle que ben poc els dónes.
Tu, mascle, que et sents amb drets.
Tu, mascle, que no vas dret.
Tu, mascle, mira’m a la cara.
que jo sóc dona i també mare.

Potser no te n’adones.
Potser mames del passat,
un passat que ens ha fet mal.
Potser una dona t’ha mal ensenyat.
Potser només ets un animal.
Potser mai hi has pensat.

Potser… qui sap?
Només tu ho pots esbrinar.

Potser ara és el teu moment.
Potser ara tens l’última oportunitat,
de ser persona abans que mascle.
de ser un bon home, com molts d’altres.

No t’enganyis.
No t’aprofitis.

Tu, mascle, ja és temps de canviar.

Carolina Ibac

Amor nat un poema de na Carolina Ibac

És un poema genial. Aquest poema desborda tendresa per tot el seus versos. És d'aquest poemes curtets però intens.

Passejava pel bosc, cantant una cançó.
El sol acaronava la meva pell bruna.
I tot d’una, vaig trobar un tresor.
Era una llum feta d’espurnes.

Començà a volar
i jo la vaig voler atrapar.
Fugia i fugia, d’aquí cap allà.
De sobte, enmig del cor, em penetrà.
I des d’aleshores que no deixo de somniar.
Ens calíem i per això ens hem trobat.
Ara la joia és a la meva mar.
Ja tinc la meva altra meitat.
I no la deixaré anar.

Quan et miro, veig la profunditat.
Les nostres ànimes s’han barrejat
Els nostres batecs són a compàs.
Ja no hi ha aturada fins al final.

Et parlo sense parlar.
M’entens sense escoltar.
Et beso l’esperit sa.
M’has ben enamorat.

M’agradaria que sempre anéssim de la mà
pels camins del temps, fins abraçar l’eternitat.

Carolina Ibac

'Carrera de fons' un poema dedicat en Joan Garcies per na Carolina Ibac

Es molt bo, me he quedat amb moltes frases del poema. Es un poema que es molt ell.

(Poema dedicat a en Joan Garcias Vadell)

El tren se m’ha escapat.

Però mai no és tard.

M’esperarà un altre

que ja arribarà.

Sempre tindré temps per endavant.

Sempre tindré temps per pensar.

Sempre el temps estarà al meu costat.

Però l’haig d’alimentar.

L’haig d’aprofitar.

L’haig d’estimar.

* * * * * * * *

S e G o N s

T r O b A t S

* * * * * * * *

Ànima estesa sobre l’esfera.

Llum fosca que em despista.

Mentre volo pel món sobre la catifa,

veig, des de les alçades, la vida.

I la miro, amb recança.

No tot és tan fàcil com diuen.

I l’esforç m’endinsa en el passotisme.

Només una mà amiga.

Només quelcom sincer i vertader.

Només allò més simple.

Sense parafernàlies en el desert.

-veurà la meva essència

sense judicis enrere-

Mireu-me.

No sóc res i ho sóc tot.

Mireu-me,

que sóc aquí.

Mireu-me,

que tinc un destí.

I només jo el faré seguir.

Mireu-me ara.

I espereu a mirar-me demà.

Veureu la calma.

M’hauré trobat.

Sóc rebel amb causa.

Sí, i què?

Però assoliré les fites sense pausa.

Tingueu-ho ben present.

Carolina Ibac

Un poema de Mario Bennedeti

Hoy colgamos un poema muy emotivo del gran poeta y escritor uruguayo Mario Bennedetti. Un gran poema muy emotivo y con mucha intensidad en cada uno de sus versos. Me encanta el primer verso y el último verso le da un gran énfasi al poema.

¿Por qué el mundo soñado no es el mismo

que este mundo de muerte a manos llenas?

Mi pesadilla es siempre el optimismo:
me duermo débil, sueño que soy fuerte,
pero el futuro aguarda. Es un abismo.

No me digan cuando me despierte.

Benedetti

El pas del temps i les estacions en versos

Ens han enviat uns poemas sobre el pas del temps i estacionals. Està molt ben treballat en grup tota la classe és genial que aquest esperit per la poesía, aquí es pot veure qeu no estan dolent fer poesia i més a classe. a continuació ho deix penjat.

La primavera

És primavera!!!

naixen molt pardalets i

plens de flors els arbres estan.

Esperem l'Arc de Sant Martí

després de les pluges noves,

És primavera!!!

Arriba la felicitat i la llum,

l'alegria i el nostre sol.

L'estiu

Visca l'estiu calorós,

amb platja, poal i banyador.

Gelats mengem

baix un sol abrasador.

Sandia, melons i bresquilles,

tomaques, encisams i bledes

naixen a l'horta i el campet

del meu iaio Vicentet.

Tardor

Ja ha arribat la tardor

amb el vent que bufa fresquet.

Agafarem bolets i castanyes

i els menjarem ben torrades.

Els arbres nus, sense fulles.

Veurem anar-se'n les oronetes.

Celebrem Halloween a l'escola

amb bruixes, carabasses i

demonis.

L'hivern

Ja ha arribat l'hivern,

i bufandes i botes ens posarem.

Agafarem els trineus

i per la neu es tirarem.

Quin fred a l'hivern!!!

Xocolata calenta i torrons

menjarem,

perque de festa ens anirem

i molts regals rebrem!!!




Les il·lustracions dels arbres que van canviant amb els pas de les estacions són de Jessica Doyle.

Donde encontrar la poesia, conclusiones de Luis Caissés Sánchez

He aquí un poema de Luis Caissés Sánchez sobre distintos lugares donde podemos en si buscar la poesia, donde la encontramos y donde està la poesia. Entonces si quereis, aquí teneis las conclusiones de Luis Caissés Sánchez.

Conclusiones



La Poesía

no sólo está en el crepúsculo,

la rosa,

el mar,

la lluvia,

la pobrecita página en blanco.

Está también en ti, amor,

aún cuando lo ignores,

dudes de lo que digo,

estés contra ella,

la niegues.

Luis Caissés Sánchez

La il·lustració és d'Andre Azevedo.

Un poema per l'estiu "Llum d'or" de na Carolina Ibac

Aquest es un poema que et fa recordar que d'aquí un mes ja es estiu!, una de les estacions de l'any que se estaba anyorant per tothom. Se'ns dubte aquest poema duu a pensar en ell en el estiu, la seva brisa de estiu quan passejas pel carrer, les festes que hi ha, el tot lo dia es solejat no hia quasi núvols i pots veure la mar de color turquesa y el sol ben brillant.

Llum d'or

S
O
R
R
A

Sóc a terra,
sobre les dunes,
absorbint l’energia tendra,
gaudint de la llum bruna.

C
A
L
I
U

Raigs d’il•lusions
plens de colors.
Arcs de sant Martí
d’iris infinits.

S
O
L

Mulla’m la cara de calor.
Entra dins l’ànima sense por.
Torra’m la pell nua,
mentre la lluna sua

L
L
U
M

Obre la meva ment.
Allibera-la del turment.
Estigues sempre present.
Les idees ens faran eterns.

M
A
R

Endinsa’m a la profunditat
de la calma mediterrània.
No ens cal respirar.
Només amar.

A
M
O
R

Llum d’or.

Carolina Ibac

"Enveja’t" un nou poema de na Carolina Ibac

M'ha agradat molt el poema, és una forma molt curiosa de relatar l'enveja. És veritat la tu ets la teva pròpia estrella, la teva pròpia llum i a més és la teva llum la més especial, no importa envejar la d'un altre la teva és igual de brillant.

Enveja’t

Som fills d’una mateixa terra.
La nostra genuïnitat és eterna.
Cadascú de nosaltres som diferents,
gràcies a la gran diversitat de sements.

Podíem haver nascut un altre dia.
Podíem haver nascut a un altre lloc.
L’atzar decidí la via
i els gens, el nostre do.

No mirem al costat amb mania.
No mirem amunt amb inseguretat.
No mirem a baix amb superioritat.
Com la nostra, no hi ha cap més vida.

Estimem-nos i estimarem el món.
Un món de colors humans i rodons,
amb valors que ens fereixen i
amb valors que ens protegeixen.

L’autoestima ha de ser la nostra guia.
Envejar només ens farà mal,
entre les sinuoses calbes mentals.

Sota la necessitat de ser altres
jaurem en una mentida,
tot esperant una vida
que no existeix ni arribarà mai.

El temps que és nostre
no ha de ser aliè.
Amagant-nos en la brossa,
no assolirem res.

Enveja’t, ànima pura.
Enveja’t, tu que ets única.
Viu la teva essència bruna
gronxant-te junt a la lluna.

La teva estrella ets tu.
Ella et dóna la llum.

Carolina Ibac

Estrofes petites...

He aquí dues petites estrofes que se m'han ocorregut així del no res, rompent'me el cap, per trobar totes les paraules que pogessin rimar...trobo que per ser dues estrofes de només tres versos ha sigut bastant dur.

Jo vull
disfrutar la llibertat,
i la sensibilitat.



Jo vull
genuïna alegria,
per tot el dia.