Un poema, dedicat a n'Antònia, per na Carolina Ibac

Després d'un seguit de poemes que ens ha dedicat na Carolina a nosaltres els alumnes faltaba el poema esperat, el nexe que ha estat sempre en tot aquest projecte des de el principi, n'Antònia. Una persona molt singular y extraordianaria, d'aquesta persones que no et sols trobar normalment sens dubte sempre la tindre present per ser així com és. Ha estat un plaer coneixer-te y disfrutar encara que sigui durant un any de la teva llum y de la teva persona, sens dubte un gran any amb tots tant vosaltres les tres com profeores com el meus companys/amics. A contunuació el poema/farola dedicat a n'Antònia.

La fada del pecupins

(Poema dedicat a n’Antònia Lladonet Riera)

Fada de les illes.
Una ànima salada.
Les engrunes de mar
mullen la seva cara, càlida.

És un somni d’il•lusions trobades
entre les ànimes joves nates
Que guia i motiva, constant.
Que viu i inspira, estimant.

Plena de llum mallorquina.
Plena de tendresa divina.
Omple els cors bategants
Generositat gegant.

A la nit,
una espurna,
de foc intens,
de les llunes,
il•lumina viva
els paratges
-de les viles-
Sense fer més,
que un riure
a cada racó,
a cada petó,
a cada anada,
a cada tornada,
-a trenc d’alba-
a cada matí,
a cada vesprada.
És ella, tot sent
una ànima blanca,
una bella farola
que no és sola.
Si més no, broda
aquell mocador
que començà
una tardor.
I tot just ara,
l’acaba…
amb l’estiu
endavant,
expectant,
de noves…
noves.

Les fades existeixen,
Tu n’ets la prova.

Carolina Ibac

Un poema,dedicat en Mauricio, per na Carolina Ibac

Un altre gran poema de na Carolina Ibac, que descriu en Mauricio perfectament, es com ha dit en Jaume: " En Maurico fet un poema" :). Un de les característiques que el fan molt ell es que sempre duu els seus cascs per tot es sortir del la clase/insti, cosa que feim molts.

Perfecció Somniada

(Poema dedicat a en Mauricio Costa)

Porto la motxilla a l’esquena.
Plena d’alegries i de penes.
Les enyorances es troben al fons.
Les esperances, a dalt de tot.

Cerco la perfecció arreu.
Les limitacions són obstacles
que fan pagar sempre un preu.

I el pago de bon gust,
doncs veig l’aire molt pur,
rere tot aquest fum.

Les notes musicals
rodegen cada instant.
M’ajuden a tirar endavant,
amb totes les responsabilitats.

He deixat enrere la infantesa.
Conec d’a prop la maduresa.
La bogeria em fa somniar.
I al llevar-me,
es torna perfecta,
sempre.

∞ ∞ ∞

i n f i N I T a
i
e t e r n a

∞ ∞ ∞

Els riscos es cobren conseqüències.
El pensament m’ajuda a ordenar,
tot caminant, per sota les estrelles .
Són elles les que m’enlluernen.

El silenci del meu cor us escolta,
bategant.

Carolina Ibac

Otro gran poema de Carolina Ibac, que describe ha Mauricio perfectamente, es como ha dicho Jaume: 'Es Mauricio hecho un poema' :). Una de las caracteríscticas que lo hacen muy él es que siempre llevas su música puesta al salir de la clase/insti, cosa que muchos hacemos.

(Poema dedicado a Mauricio Costa)

Llevo la mochila a la espalda.
Llena de alegrías y de penas.
Las añoranzas se encuentran en el fondo.
Las esperanzas, arriba de todo.

Busco la perfección en todo.
Las limitaciones son obstáculos
que hacen pagar siempre un precio.

Y el pago de buen gusto,
pues veo el aire muy puro,
tras todo este humo.

Las notas musicales
rodean cada instante.
Me ayudan a seguir adelante,
con todas las responsabilidades.

He dejado atrás la infancia.
Conozco de cerca la madurez.
La locura me hace soñar.
Y al levantarme,
se vuelve perfecta,
siempre.

∞ ∞ ∞

infiNITa

y
eterna

∞ ∞ ∞

Los riesgos se cobran consecuencias.
El pensamiento me ayuda a ordenar,
caminando, por debajo de las estrellas.
Son ellas las que me deslumbras.

El silencio de mi corazón te escucha,
latiendo.

Carolina Ibac

Timiditat, un poema dedicat a na Monika, per na Carolina Ibac

El poema descriu Monika molt bé, això si aquesta timidesa que sol demostrar en un entorn que no coneix com la classe. M'encanta aquesta nena perquè, a banda de ser rossa :D, és un sol com a persona i molt "chicharachera" quan vol però no el deixa veure. Que sàpigues que estic llegint el poema quan el meu cosina practica clarinet i queda molt bé amb música de fons, sense que enganxeu la música al poema.

Timiditat

(Poema dedicat a la Mònica Frývaldová)

La deessa del tim
no és més que la timidesa,
el fugir del centre d’atenció,
el veure el món des de la perifèria.
Les vergonyes són senyores
que s’amaguen sota l’estora
atès què guarden amb molt de caliu
tot allò que es mou per dins, ben viu.
Sóc silenciosa i sibil•lina,
enigmàtica i quasi divina,
regalant sons d’ocarina,
a cada mim, a cada vida.
La meva veu s’escolta per dins.
Millora amb el temps,
com els bons vins.
Breu i temorosa,
al començament.
Clara i amb força,
sempre transparent.
I esclata, amb les rialles,
quan són moltes, les passes.
A treure d’alba.
és quan reneixo,
ja innata.
I és quan em mostro,
amb una besada.
I un camí, en el bosc,
et duu cap a mi.
I de nit,
Arribes a les palpentes
i amb mi, ensopegues.
Els meus ulls són les teves mans.
Et guio per poder arribar.
Allà, on t’espero
Allà, on et trobo a faltar.
Tinc reserves.
Totes teves.
Són elles
Qui t’esperen.

La timiditat és només una prova
per a que traspassis les esferes
I facis un màgic descobriment:
-la meva ànima i ment-

Carolina Ibac

El poema describe Monika muy bien, eso si esa timidez que suele demostrar en un entorno que no conoce como la clase. Me encanta esta niñaa por que, aparte de ser rubiaa :D, es un sol como persona y mu chicharachera cuando quiere pero no lo deja ver. Que sepas que estoy leyendo el poema cuando mi prima practica clarinete y queda muy bien con musica de fondo aunque no le pegue la música al poema.

Timiditat

La diosa del timo no es más que la timidez,
el huir del centro de atención,
el ver el mundo desde la periferia.
Las vergüenzas son señoras
que se esconden bajo la alfombra
visto que guardan con mucho calor
todo lo que se mueve por dentro, muy vivo.
Soy silenciosa y sibilina,
enigmática y casi divina,
regalando sonidos de ocarina,
en cada mimo, en cada vida.
Mi voz se escucha por dentro.
Mejora con el tiempo,
como los buenos vinos.
Breve y temerosa,
al principio.
Clara y con fuerza,
siempre transparente.
Y estalla, con las risas,
cuando son muchas, los pasos.
A sacar el alba
es cuando renazco,
ya innata.
Y es cuando me muestro ,
con un beso.
Y un camino, en el bosque,
te lleva hacia mí.
Y de noche,
llegas a tientas
y conmigo, tropiezas.
Mis ojos son tus manos.
Te guío para poder llegar.
Allí, donde te espero
Allí, donde te echo de menos.
Tengo reservas.
Todas tuyas.
Son ellas
Quién te esperan.

La timiditat es sólo una prueba
para que traspases las esferas
y hagas un mágico descubrimiento:
-mi alma y mente-

Carolina Ibac

És el teu torn, poema dedicat a n'en Jaume, per na Carolina Ibac

El poema es massa, l'has encertat de ple. El poema és que és el mateix, en Jaume, l'has descrit tal ment, amb les pistes que ha recullit na Carolina sobre nosaltres encerta tots els poemes, és veritat el que diu n'Antònia ens ha fet riure sempre a classe sempre, deixa anar el primer que li passa pel cap i després pensa el que ha dit ahahha sincerament un no s'avorreix amb ell al costat :).

És el meu torn

(Poema dedicat a en Jaume Oliver Vidal)

Rius de gent.
Segueixes el corrent.
Et porten present.
Sents sempre sent.

Paraules escalfades,
per converses encantades,
entre boscos i fades,
amb companys i companyes.

És el teu torn!
És el moment de dir la teva.
Llança el teu tro!
Tots escoltem la teva ciència.

La tempesta de les idees
ens durà la teva essència:

Extro___vertit
Di___vertit

Vesteixes alegria cada dia,
tot despullant-te a la vida.

Ets tossut, ets caparrut.
No hi ha qui t’aturi
davant les injustícies,
davant la veritat fictícia.

És el teu torn!
Tornaràs de la tornada
-dels astres-
més enllà de l’albada.

El teu torn… també és nostre.

Carolina Ibac

El poema es demasiado, lo has acertado de pleno. El poema es que es lo mismo, en Santiago, la has descrito tal mente, con las pistas que ha recogido na Carolina sobre nosotros acierta todos los poemas, es verdad lo que dice Antonia nos ha hecho reír siempre a clase siempre, suelta lo primero que le pasa por la cabeza y luego piensa lo que ha dicho ahahha sinceramente uno no se aburre con él al lado:).

Es mi turno

(Poema dedicado a Jaume Oliver Vidal)

Rios de gente.
Sigues la corriente.
Te llevan presente.
Sientes siempre siendo.

Palabras calentadas,
por conversaciones encantadas,
entre bosques y hadas,
con compañeros y compañeras.

Es tu turno !
Es el momento de decir tu.
Lanza tu trueno!
Todos escuchamos tu ciencia.

La tormenta de las ideas
nos llevará tu esencia:
Extro___vertit
Di___vertit

Vistas alegría cada día,
todo desnudando parte de la vida.

Eres terco, eres cabezota. No hay quien te detenga
ante las injusticias, ante la verdad ficticia.

Es tu turno!
Volverás de la vuelta
-de los astros-
más allá del amanecer.

Tu turno ... también es nuestro.

Carolina Ibac

A coll i ment, un poema dedicat a na Lupe, per na Carolina Ibac

Estic impressionat com pot na Carolina descriure tan bé a un persona només coneixent-la per comentaris al seu blog i una descripció que li vàrem enviar, és increïble. Has descrit a la meva, estimada companya i amiga, perfectament, és ella mateixa, sempre deixen arriba amb un somriure picardiosa, sempre es riu, em van encantar les frases de "Sensibiliatat tendra" perquè és veritat és una noia tendrament sensible i "Creu en les estrelles" ella és radiant. M'ha encantat com la descriu tan bé la veritat és que es increíble.

A coll i ment

(Dedicat a la Lupe Romero Bustos)

S’estén dins el mirall d’una ànima blanca
Somriu dins el riu d’aigües sanes.
Ofereix les seves mans
a qui li demana.

Enrere han quedat les seves arrels.
Casa seva, ara, és una altra terra.
Lluita, s’adapta i continua,
sempre amb optimisme.

No existeixen murs, per ella.
No existeixen, per ella, barreres.
Per ella, no existeixen fronteres.
Per ella, existeixen les essències…
… ben pures i ben netes.

La sinceritat és la seva eina.
La confiança la fa propera.
L’amistat no té espera,
Lluita contra les guerres.

El seu cor arriba a tothom.
Està sempre a l’aguait
de les necessitats alienes,
per poder escampar
allò que potser espera:

[A.. COLL... I... MENT]

Sensibilitat tendra.
Fuig de les penes.
Creu en les estrelles.
-Sense reserves-

Cada dia que neix, ella l’estrena
amb un somriure -sempre-.

Carolina Ibac

Rere el silenci, un poema dedicat a na Teree, per na Carolina Ibac

És impressionant no sol el fet de l'ampolla, que ja leeí el seu significat, sinó el gran contingut d'aquesta ampolla que ha descrit gota a gota com és la meva gran amiga Teree :) és veritat això pas cuanod la vam conèixer sembla una ampolla sense destapar i quan en el segon curs es destapo i la vaig conèixer més. Ja et dic és la descripció perfecta de Teree una aigua dolça, molt dolça i plena d'uan eséncia molt especial.

Rere el silenci

(Dedicat a na Maria Teresa Gayá Febrer)

Filla de l’Orient.
Escolta en tot moment.
Aprèn, pacient.
Calma present.

Rere el silenci,
s’amaga dolça
a primera volta.

Rere el silenci,
Una flor s’obra.
I la seva olor omple.

És una font que veu de l’aigua.
S’emplena, gota a gota, constant.
Un tap tímid l’empresona, compacte.
És un cau de sentiments que esperen.
És un racó ple de força, d’essència, forta
La paciència espera la confiança, mentre.
El seny i la por fan l’amor a dret i a torta.
El got mig ple, mig buit, és allà sempre.
I ella va bevent, amb pauses… eternes.
I esperem, expectants, -el seu esclat!-
I quan arriba… el suro surt desbordat.
Temps de celebració, l’ànima és oberta.
Podem, per fi, veure la font i beure d’ella.
L’aigua transparent i quieta és ben neta.
Calia esperar, com els bons vins de la terra.
Calia esperar, per abraçar les seves idees.
No tot és de cop i prou, no tot és de sobte.
Cadascú tenim el nostre ritme, constant.
Altres molt accelerats i d’altres, no tant.
Però tots seguim la mateixa línia, la vida.
Uns van endavant, amb els riscos saltant.
Altres enrere, a cada pas que fan, pensant.
Ella, callada, pensa i rumia, rialles contínues.
Dolça vida, dolça ànima, dolça especialitat.
Beu d’aquesta ampolla – i la sentiràs tota -.
Sent aquesta ampolla – i te la beuràs gota

… a …

gota. -

…dolça.

Carolina Ibac

Seguim la llum un poema, dedicat per a mi, de na Carolina Ibac

M'ha encantat el poema!! no sàbia que ja estiguessin fets trets del forn i estan genial, tot dos els que he llegit, tant el meu com el d'en Joan i els que queden per llegir que de segur també tenen el seu encant de cadascun dels meus companys. És un poema molt esperançador sense dubte i has descrit el gran esforç que tu saps i l'esperança que transmateix i el títol m'ha encantat, perquè això és el que sempre fem seguir la llum. Moltes grácias pel poema...és que no tinc paraules m'ha agradat un munt.

Seguim la llum

Cal girar cua.

No seguir endavant,

amb una tortura,

que no deixa de fer-nos mal.

Cal girar cua,

i reprendre la felicitat.

Ja no hi ha més excuses.

És la nostra oportunitat.

Cal girar cua,

i tornar a començar,

amb noves il·lusions,

que es faran realitat.

Cal girar cua.

P

R

O

U

Això ja s’ha acabat!

La llum és estesa,

allà a la “Meseta”.

I el somriure renaixerà,

amb l’estima vertadera

i l’anellada tranquil·litat.

Ben lluny de la fera.

Ben lluny de la bèstia.

Ben lluny dels problemes.

Ben a prop de la pau eterna.

És la nostra revolució.

És el canvi radical,

que ens espera.

És una nova vida

És una nova lluita.

I potser caurem,

però mai dins el forat.

De terra, ens aixecarem

amb força i voluntat.

Tenim l’amor del nostre costat.

Les cadenes ja s’han trencat.

Carolina Ibac

Un poema per l'estiu "Llum d'or" de na Carolina Ibac

Aquest es un poema que et fa recordar que d'aquí un mes ja es estiu!, una de les estacions de l'any que se estaba anyorant per tothom. Se'ns dubte aquest poema duu a pensar en ell en el estiu, la seva brisa de estiu quan passejas pel carrer, les festes que hi ha, el tot lo dia es solejat no hia quasi núvols i pots veure la mar de color turquesa y el sol ben brillant.

Llum d'or

S
O
R
R
A

Sóc a terra,
sobre les dunes,
absorbint l’energia tendra,
gaudint de la llum bruna.

C
A
L
I
U

Raigs d’il•lusions
plens de colors.
Arcs de sant Martí
d’iris infinits.

S
O
L

Mulla’m la cara de calor.
Entra dins l’ànima sense por.
Torra’m la pell nua,
mentre la lluna sua

L
L
U
M

Obre la meva ment.
Allibera-la del turment.
Estigues sempre present.
Les idees ens faran eterns.

M
A
R

Endinsa’m a la profunditat
de la calma mediterrània.
No ens cal respirar.
Només amar.

A
M
O
R

Llum d’or.

Carolina Ibac

"Enveja’t" un nou poema de na Carolina Ibac

M'ha agradat molt el poema, és una forma molt curiosa de relatar l'enveja. És veritat la tu ets la teva pròpia estrella, la teva pròpia llum i a més és la teva llum la més especial, no importa envejar la d'un altre la teva és igual de brillant.

Enveja’t

Som fills d’una mateixa terra.
La nostra genuïnitat és eterna.
Cadascú de nosaltres som diferents,
gràcies a la gran diversitat de sements.

Podíem haver nascut un altre dia.
Podíem haver nascut a un altre lloc.
L’atzar decidí la via
i els gens, el nostre do.

No mirem al costat amb mania.
No mirem amunt amb inseguretat.
No mirem a baix amb superioritat.
Com la nostra, no hi ha cap més vida.

Estimem-nos i estimarem el món.
Un món de colors humans i rodons,
amb valors que ens fereixen i
amb valors que ens protegeixen.

L’autoestima ha de ser la nostra guia.
Envejar només ens farà mal,
entre les sinuoses calbes mentals.

Sota la necessitat de ser altres
jaurem en una mentida,
tot esperant una vida
que no existeix ni arribarà mai.

El temps que és nostre
no ha de ser aliè.
Amagant-nos en la brossa,
no assolirem res.

Enveja’t, ànima pura.
Enveja’t, tu que ets única.
Viu la teva essència bruna
gronxant-te junt a la lluna.

La teva estrella ets tu.
Ella et dóna la llum.

Carolina Ibac

L'Experiència Turquesa!

Fent memòria de tot el projecte Tu ets la teva estrella. He parlat diverses vegades, en realitat moltes, d'aquest projecte que tenim entre mans amb na Carolina Ibac una poetessa de Catalunya amb qui vàrem començar a fer un poema i li vàrem comentar i així un seguit de poemes, fins que se li va ocórrer fer de tots aquests poemes un llibre. Reunir-los i fer un poemari amb ells.

Tot això ens ha vengut molt de nou. Poc a poc ens hem anat involucrant en aquest projecte. Tant ens hem involucrat que finalment n'escriurem el pròleg. Trob que fer de col·laborador d'un llibre és molt important. L'epíleg el farà la nostra professora Antònia.

La poesia és un mitjà d'expressió molt bonic i preciós. Sempre m'ha agradat des de que vaig llegir el primer poema i no sé ni per què. La poesia que han escrit els clàssics també està molt bé, però és més complicada. Sempre intent entrendre-la. Els poemes de na Carolina són bons d'entendre perquè són actuals i parla sobre la vida mateixa, sobre coses que poden ocórrer a la vida quotidiana de qualsevol persona. També hi són presents sentiments amb els que et pots sentir identificat i somnis que t'agradaria que es complissin.

A part de tot això, també he de dir que l'idioma fa que encara m'hi senti més identificat, la llengua catalana sempre m'ha agradat molt, abns sempre llegia poemes en castellà i aquest any he descobert que, en català, m'agraden més.

Aquesta experiència ha estat molt enriquidora en molts d'aspectes. A nivell escolar, he llegit més poesia que mai i en català, cosa que no feia abans perquè no m'agradava. A nivell ortogràfic trob que he millorat molt, també gràcies a la feina al meu blog personal. A nivell personal, m'ha fet pensar en moltes de coses i sentir-ne d'altres. He descobert com em puc expressar amb les paraules adequades.

Un dels poemes que més m'ha agradat és el de Tu ets la teva estrella. És un poema molt inspirador, d'aquests que et fan volar i parlen metafòricament de la vida. L'altre poema que també m'ha agradat molt és La marca de la diferència. És un poema que parla sobre la diferència i el fet d'acceptar-la. Se'n treu una gran lliçó: Ser diferent és més enriquidor.

Un poema que abre las puertas de los sueños...Algun Dia

Normalmente suelo colgar poemas de esta autora, con la cuàl sabeis que tenemos un proyecto entre manos, los cuelgo para que la conozcais y porque son los relacionados con el libro TU ETS LA TEVA ESTRELLA pero esta vez quiero colgar uno por propio gusto y porque, sinceramente, transmite una gran sensibilidad y esperanza este y muchos màs son SOMNIS. Decir que este poema me a dejado sin palabras seria quedarme corto. He podido recuperar algo de vocabulario para expresar lo buenisimo es que me has, bueno a todos nos has emocionado, con este poema es que tienes una gran sensibilidad, positivismo, esperanza eres buenisima transmitiendola de tu puño y tecla, pero el final ha sido lo que ha hecho que, bueno, me dejara simplemente sin las palabras del principio.

Algun dia

Les teves paraules
algun dia
seran ben enteses.

Les teves carícies
algun dia
seran ben rebudes.

Les teves anades
algun dia
seran ben tornades.

Les teves històries
algun dia
seran ben sentides.

Les teves passes
algun dia
seran ben lliures.

Els teus pensaments
algun dia
seran ben rumiats.

Els teus fets
algun dia
seran ben perpetuats.

Les teves veus
algun dia
seran ben repetides.

Les teves dreceres
algun dia
seran ben seguides.

Els teus somnis
algun dia
no seran mentida.

Els teus crits
algun dia
seran ben emmudits

El teu somriure
algun dia
serà ben assolit.

El teu horror
algun dia
serà ben passat.

El teu malson
algun dia
serà ben enterrat.

El teu secret
algun dia
serà ben amagat

La teva addicció
algun dia
serà ben curada.

La teva por
algun dia
serà ben sanada.

El teu amor algun dia seré jo.

Carolina Ibac