Timiditat, un poema dedicat a na Monika, per na Carolina Ibac

El poema descriu Monika molt bé, això si aquesta timidesa que sol demostrar en un entorn que no coneix com la classe. M'encanta aquesta nena perquè, a banda de ser rossa :D, és un sol com a persona i molt "chicharachera" quan vol però no el deixa veure. Que sàpigues que estic llegint el poema quan el meu cosina practica clarinet i queda molt bé amb música de fons, sense que enganxeu la música al poema.

Timiditat

(Poema dedicat a la Mònica Frývaldová)

La deessa del tim
no és més que la timidesa,
el fugir del centre d’atenció,
el veure el món des de la perifèria.
Les vergonyes són senyores
que s’amaguen sota l’estora
atès què guarden amb molt de caliu
tot allò que es mou per dins, ben viu.
Sóc silenciosa i sibil•lina,
enigmàtica i quasi divina,
regalant sons d’ocarina,
a cada mim, a cada vida.
La meva veu s’escolta per dins.
Millora amb el temps,
com els bons vins.
Breu i temorosa,
al començament.
Clara i amb força,
sempre transparent.
I esclata, amb les rialles,
quan són moltes, les passes.
A treure d’alba.
és quan reneixo,
ja innata.
I és quan em mostro,
amb una besada.
I un camí, en el bosc,
et duu cap a mi.
I de nit,
Arribes a les palpentes
i amb mi, ensopegues.
Els meus ulls són les teves mans.
Et guio per poder arribar.
Allà, on t’espero
Allà, on et trobo a faltar.
Tinc reserves.
Totes teves.
Són elles
Qui t’esperen.

La timiditat és només una prova
per a que traspassis les esferes
I facis un màgic descobriment:
-la meva ànima i ment-

Carolina Ibac

El poema describe Monika muy bien, eso si esa timidez que suele demostrar en un entorno que no conoce como la clase. Me encanta esta niñaa por que, aparte de ser rubiaa :D, es un sol como persona y mu chicharachera cuando quiere pero no lo deja ver. Que sepas que estoy leyendo el poema cuando mi prima practica clarinete y queda muy bien con musica de fondo aunque no le pegue la música al poema.

Timiditat

La diosa del timo no es más que la timidez,
el huir del centro de atención,
el ver el mundo desde la periferia.
Las vergüenzas son señoras
que se esconden bajo la alfombra
visto que guardan con mucho calor
todo lo que se mueve por dentro, muy vivo.
Soy silenciosa y sibilina,
enigmática y casi divina,
regalando sonidos de ocarina,
en cada mimo, en cada vida.
Mi voz se escucha por dentro.
Mejora con el tiempo,
como los buenos vinos.
Breve y temerosa,
al principio.
Clara y con fuerza,
siempre transparente.
Y estalla, con las risas,
cuando son muchas, los pasos.
A sacar el alba
es cuando renazco,
ya innata.
Y es cuando me muestro ,
con un beso.
Y un camino, en el bosque,
te lleva hacia mí.
Y de noche,
llegas a tientas
y conmigo, tropiezas.
Mis ojos son tus manos.
Te guío para poder llegar.
Allí, donde te espero
Allí, donde te echo de menos.
Tengo reservas.
Todas tuyas.
Son ellas
Quién te esperan.

La timiditat es sólo una prueba
para que traspases las esferas
y hagas un mágico descubrimiento:
-mi alma y mente-

Carolina Ibac