Temps al temps de na Carolina Ibac

Aquest poema és un d'aquest que et fa pensar, concretament en el pas del temps. Si, som màquienes programades amb un temps determinat tot està cronometrat, tot té te el seu temps. Jo, per exemple, visc un compte enrere perquè deix l'illa per anar-me'n a viure cap a la península estic només comptant els dies per sortir. Se'ns dubte et fa en que pensar aquest poema i en el pas del temps. Així que, com el títol d'un llibre, em de estalviar el temps i utilitzarlo bé.

Temps al temps

Mirant el sol, sabíem l’hora del dia.
La nit no tenia temps fins a l’albada.
Guaitant els núvols sabíem si plouria.
Les estacions se n’anaven i tornaven,
de quatre en quatre.

I un dia el pagès comprengué la rutina.
I estudià dia a dia, vesprada a vesprada.
Quan sembraria i recolliria la collita.
I de refrany a refrany la memòria manava.

Moltes generacions han passat,
i amb ells els hivernacles han arribat.
També els rellotges de corda i els digitals
Ara el temps està ben controlat.

Segon a segon,
Mil•lèsima de segon,
Ens cronometren la vida
Treballant vuit hores al dia.
I en el temps lliure
d’esclavitud laboral,
també correm de pressa
d’aquí cap a allà.

I neixen noves malalties, a la ment:
l’estrès i la depressió
una sorgeix per la manca de temps,
l’altre per perdre de vista l’horitzó.

Ara no vivim el temps.
Ara vivim el compte enrere.
Som màquines programades
que un bon dia s’espatllen.

El passat es menja el present i el futur.
El temps va d’en davant cap enrere.
La mort farà de la nostra vida un mur.
Som el temps que ens queda.

Carolina Ibac