lunes, 8 de marzo de 2010

Poema "Ni sang ni gens" de na Carolina Ibac

Està molt bé, ho ha enfocat d'una manera que, al manco a mi m'ha sorprès perquè no m'esperava un enfocament així. M'ha recordat molt la història de com em varen recollir, en una situació més o menys semblant i com, una família, et pot donar l'amor que necessites.

Ni sang Ni gens

Vaig néixer sol,

amagat sota una col.

No tenia mare ni pare.

Però sí el calor d’un contenidor.

Les meves primeres percepcions

foren un munt de males olors

Podia haver mort.

I no em va donar la gana.

Vaig plorar ben fort.

I vaig tenir sort.

Per allí uns nins passejaven.

Les seves veus em consolaren.

La soledat ja s’evaporava.

La companyia es respirava.

Els seus crits atragueren a altres.

De cop, vaig passar d’estar sol

a estar rodejat per una gentada.

Una sirena sonava

al compàs d’unes llum carabasses.

El món content celebrava

la meva nua arribada.

Uns braços m’acolliren.

Eren àngels amb bates blanques.

Em rentaren, em vestiren.

Ja ni fred ni calor passava.

Al cap dels dies…

em regalaren una família.

Ara ja tenia pare, mare i germà gran.

Amb ells he descobert l’amor.

Amb ells he rigut i he plorat.

Amb ells sempre hem fet pinya.

Entre nosaltres no hi ha mentides.

Només ens estimem sense condicions.

Som fidels i estem allà quan ens necessitem.

Les penes, les compartim, i ens recolzem.

La família no és sang i genètica,

sinó és omplir el buit de soledat d’aquest planeta.

Passi el que passi,

Faci el que faci

La meva família sempre em farà costat.

Família és l’amor ben trobat.

Carolina Ibac

2 comentarios:

Antònia dijo...

Molt bon comentari, m'agrada la feina que fas, segueix així!

Carolina Ibac dijo...

David, sense saber-ho, vaig escriure aquest poema per a tu. Així que he decidit dedicar-te'l a tu i ho posaré al llibre. Hauria de saber el teu nom i cognoms. Me'ls pots enviar al cibacv@gmail.com.

Una abraçada turquesa!