El foc de sang púrpura és aquí.
Sento les flames que cremen per dins.
Les lletres formen satírics versos de bruixeria.
Les fogueres s’emporten els llibres amb bogeria.
No tot està dit. Hi ha més per dir sense dit.
La mà ja no escriu, tampoc la ploma.
La cal·ligrafia és ara una font.
La tinta és ara polsosa.
El drac ja és mort.
I també les roses.
I la princesa.
I l’heroi.
Ara
ja
no
som
res.
No
més
que
un
sol
fet
de
ser.
Amor
pur
i
net.
Carolina Ibac
Bella Candelera, lletja primavera (si fa bon temps per la Candelera, el 2 de febrer, tindrem una primavera dolenta)
Mirant el sol, sabíem l’hora del dia.
La nit no tenia temps fins a l’albada.
Guaitant els núvols sabíem si plouria.
Les estacions se n’anaven i tornaven,
de quatre en quatre.
I un dia el pagès comprengué la rutina.
I estudià dia a dia, vesprada a vesprada.
Quan sembraria i recolliria la collita.
I de refrany a refrany la memòria manava.
Moltes generacions han passat,
i amb ells els hivernacles han arribat.
També els rellotges de corda i els digitals
Ara el temps està ben controlat.
Segon a segon,
Mil•lèsima de segon,
Ens cronometren la vida
Treballant vuit hores al dia.
I en el temps lliure
d’esclavitud laboral,
també correm de pressa
d’aquí cap a allà.
I neixen noves malalties, a la ment:
l’estrès i la depressió
una sorgeix per la manca de temps,
l’altre per perdre de vista l’horitzó.
Ara no vivim el temps.
Ara vivim el compte enrere.
Som màquines programades
que un bon dia s’espatllen.
El passat es menja el present i el futur.
El temps va d’en davant cap enrere.
La mort farà de la nostra vida un mur.
Som el temps que ens queda.
