Experiència 2n PQPI

Ha estat un dels millors cursos que he tingut, en tots els aspectes. Ha sigut pels horaris, la veritat que ha sigut dels millors, per favor quina cosa més meravellosa no haver de venir els divendres !! un cap de setmana de tres dies genials. Després el fet de que la classe amb que la he estat 2 anys amb ells.

En aquest curs, com va passar el curs passat, hem tingut tres professores, n'Antònia la nostra tutora, una persona natural i de les més obertes que he conegut mai i hem rigut un munt amb ella, Amada, profesora de naturals i mates la he coneguda aquest any, és molt inteligent i també hem rigut molt amb ella encara que és la que més treball ens ha donat però fent-lo hem rigut hehehe que aixó es lo bo, Maria, profesora d'anglés, la conec des de que vaig venir a l'institut i és de les profesores més tranquiles que he conegut.

No pensaba que aquest curs resultas tant enérgic, es podria dir, per qué es podria que aquest curs ha estat mogut però molt. Hem fet de tot, de tot menys excursions, bé si una "excursió" al poble mateix per cercar el material per la mostra de cuina. Per favor, que inclús som col·laboradors de un llibre, amb la gran poetessa catalana Carolina Ibac, aixó si molts poemes tots preciosos i molt bonics, inclus un taller de PAS, que ha estat genial l'experiència amb ells i donar-lis classe als de 2n d'ESO, vàrem guanyar la mostra de cuina, normal erem els millors, però ni després d'això ni una excursió !!...aixó es terrible !!

Rere el silenci, un poema dedicat a na Teree, per na Carolina Ibac

És impressionant no sol el fet de l'ampolla, que ja leeí el seu significat, sinó el gran contingut d'aquesta ampolla que ha descrit gota a gota com és la meva gran amiga Teree :) és veritat això pas cuanod la vam conèixer sembla una ampolla sense destapar i quan en el segon curs es destapo i la vaig conèixer més. Ja et dic és la descripció perfecta de Teree una aigua dolça, molt dolça i plena d'uan eséncia molt especial.

Rere el silenci

(Dedicat a na Maria Teresa Gayá Febrer)

Filla de l’Orient.
Escolta en tot moment.
Aprèn, pacient.
Calma present.

Rere el silenci,
s’amaga dolça
a primera volta.

Rere el silenci,
Una flor s’obra.
I la seva olor omple.

És una font que veu de l’aigua.
S’emplena, gota a gota, constant.
Un tap tímid l’empresona, compacte.
És un cau de sentiments que esperen.
És un racó ple de força, d’essència, forta
La paciència espera la confiança, mentre.
El seny i la por fan l’amor a dret i a torta.
El got mig ple, mig buit, és allà sempre.
I ella va bevent, amb pauses… eternes.
I esperem, expectants, -el seu esclat!-
I quan arriba… el suro surt desbordat.
Temps de celebració, l’ànima és oberta.
Podem, per fi, veure la font i beure d’ella.
L’aigua transparent i quieta és ben neta.
Calia esperar, com els bons vins de la terra.
Calia esperar, per abraçar les seves idees.
No tot és de cop i prou, no tot és de sobte.
Cadascú tenim el nostre ritme, constant.
Altres molt accelerats i d’altres, no tant.
Però tots seguim la mateixa línia, la vida.
Uns van endavant, amb els riscos saltant.
Altres enrere, a cada pas que fan, pensant.
Ella, callada, pensa i rumia, rialles contínues.
Dolça vida, dolça ànima, dolça especialitat.
Beu d’aquesta ampolla – i la sentiràs tota -.
Sent aquesta ampolla – i te la beuràs gota

… a …

gota. -

…dolça.

Carolina Ibac

Seguim la llum un poema, dedicat per a mi, de na Carolina Ibac

M'ha encantat el poema!! no sàbia que ja estiguessin fets trets del forn i estan genial, tot dos els que he llegit, tant el meu com el d'en Joan i els que queden per llegir que de segur també tenen el seu encant de cadascun dels meus companys. És un poema molt esperançador sense dubte i has descrit el gran esforç que tu saps i l'esperança que transmateix i el títol m'ha encantat, perquè això és el que sempre fem seguir la llum. Moltes grácias pel poema...és que no tinc paraules m'ha agradat un munt.

Seguim la llum

Cal girar cua.

No seguir endavant,

amb una tortura,

que no deixa de fer-nos mal.

Cal girar cua,

i reprendre la felicitat.

Ja no hi ha més excuses.

És la nostra oportunitat.

Cal girar cua,

i tornar a començar,

amb noves il·lusions,

que es faran realitat.

Cal girar cua.

P

R

O

U

Això ja s’ha acabat!

La llum és estesa,

allà a la “Meseta”.

I el somriure renaixerà,

amb l’estima vertadera

i l’anellada tranquil·litat.

Ben lluny de la fera.

Ben lluny de la bèstia.

Ben lluny dels problemes.

Ben a prop de la pau eterna.

És la nostra revolució.

És el canvi radical,

que ens espera.

És una nova vida

És una nova lluita.

I potser caurem,

però mai dins el forat.

De terra, ens aixecarem

amb força i voluntat.

Tenim l’amor del nostre costat.

Les cadenes ja s’han trencat.

Carolina Ibac

Temps de tria un poema de na Carolina Ibac

Un gran poema amb sentiment amistós, té la mateixa opinió que tinc jo i tothom de l'amistat, per al qui el llegeixi s'ha acostara més a na Carolina, és molt fàcil fer-se amic de ella i agafar-li afecte i encara més amb aquesta experiéncia turquesa! que hem tingut el plaer de conèixer, gràcies a ella.

Temps de tria

Les persones vénen i se’n van.
Ens alimentem d’elles, mai en va.
Estrelles fugisseres, tot un clam.
Companyies certes, res de fals.

Gentada arreu.
No a tothom podem agradar.
No és pas greu.
Hem de saber triar.

L’amistat sempre roman.
Passin els anys i els panys.
Hi hagi una distància esfèrica.
Hi hagi pensaments malpensats.

La confiança esborra cap mena de dubte.
La sinceritat ens uneix de per vida.
Quan caic, tu m’ajudes.
Només perquè m’estimes.

Riem i plorem junts.
Pugem les escales a duet.
Tens sempre la meva mà,
siguis on siguis, aquí o allà.

L’amistat no té preu.
L’amistat no té espai.
L’amistat no té temps
L’amistat sempre és…

I .
. N
F .
. I
N .
. I
T .
. A

De vegades, roman en el record.
De vegades roman en un cable.
De vegades roman al costat.
De vegades roman en una carta.

De vegades, és al cel.
Però sempre, sempre, és ben present.

Carolina Ibac

A tu, mascle un poema de na Carolina Ibac

M'agrada molt el poema hi ha ràbia en cada vers pel fet que és fastigós un ésser així masclista. Cal enderrocar tota idea del passat i renovar-les a poc a poc però que s'entenguin que el món canvia, en si tots nosaltres canviem i evolucionem, clar això si se suposa que evolucionem per a ser éssers per a bé i amb raonament?perquè encara que ara diguin que som una espécie racional trobada que no ho som del tot si no que al contrari estem en això. Es nota que és un tema espinós i sàvia que seria així però és el que volem temes reals actuals coses que veiem normalment però que uns altres volen ocultar. Vaig llegir un llibre referent a aquest fet que m'encantar i em quedo amb una de les frases: "Davant d'aquests tipus de reaccions i abusos, per poder veurer-els, has de tenir posades les ulleres liles".

A tu, mascle

Tu, mascle, que penses que ho saps tot.
Tu, mascle, que et sents sempre superior.
Tu, mascle, que menysprees les dones.
Tu mascle que ben poc els dónes.
Tu, mascle, que et sents amb drets.
Tu, mascle, que no vas dret.
Tu, mascle, mira’m a la cara.
que jo sóc dona i també mare.

Potser no te n’adones.
Potser mames del passat,
un passat que ens ha fet mal.
Potser una dona t’ha mal ensenyat.
Potser només ets un animal.
Potser mai hi has pensat.

Potser… qui sap?
Només tu ho pots esbrinar.

Potser ara és el teu moment.
Potser ara tens l’última oportunitat,
de ser persona abans que mascle.
de ser un bon home, com molts d’altres.

No t’enganyis.
No t’aprofitis.

Tu, mascle, ja és temps de canviar.

Carolina Ibac

Amor nat un poema de na Carolina Ibac

És un poema genial. Aquest poema desborda tendresa per tot el seus versos. És d'aquest poemes curtets però intens.

Passejava pel bosc, cantant una cançó.
El sol acaronava la meva pell bruna.
I tot d’una, vaig trobar un tresor.
Era una llum feta d’espurnes.

Començà a volar
i jo la vaig voler atrapar.
Fugia i fugia, d’aquí cap allà.
De sobte, enmig del cor, em penetrà.
I des d’aleshores que no deixo de somniar.
Ens calíem i per això ens hem trobat.
Ara la joia és a la meva mar.
Ja tinc la meva altra meitat.
I no la deixaré anar.

Quan et miro, veig la profunditat.
Les nostres ànimes s’han barrejat
Els nostres batecs són a compàs.
Ja no hi ha aturada fins al final.

Et parlo sense parlar.
M’entens sense escoltar.
Et beso l’esperit sa.
M’has ben enamorat.

M’agradaria que sempre anéssim de la mà
pels camins del temps, fins abraçar l’eternitat.

Carolina Ibac

'Carrera de fons' un poema dedicat en Joan Garcies per na Carolina Ibac

Es molt bo, me he quedat amb moltes frases del poema. Es un poema que es molt ell.

(Poema dedicat a en Joan Garcias Vadell)

El tren se m’ha escapat.

Però mai no és tard.

M’esperarà un altre

que ja arribarà.

Sempre tindré temps per endavant.

Sempre tindré temps per pensar.

Sempre el temps estarà al meu costat.

Però l’haig d’alimentar.

L’haig d’aprofitar.

L’haig d’estimar.

* * * * * * * *

S e G o N s

T r O b A t S

* * * * * * * *

Ànima estesa sobre l’esfera.

Llum fosca que em despista.

Mentre volo pel món sobre la catifa,

veig, des de les alçades, la vida.

I la miro, amb recança.

No tot és tan fàcil com diuen.

I l’esforç m’endinsa en el passotisme.

Només una mà amiga.

Només quelcom sincer i vertader.

Només allò més simple.

Sense parafernàlies en el desert.

-veurà la meva essència

sense judicis enrere-

Mireu-me.

No sóc res i ho sóc tot.

Mireu-me,

que sóc aquí.

Mireu-me,

que tinc un destí.

I només jo el faré seguir.

Mireu-me ara.

I espereu a mirar-me demà.

Veureu la calma.

M’hauré trobat.

Sóc rebel amb causa.

Sí, i què?

Però assoliré les fites sense pausa.

Tingueu-ho ben present.

Carolina Ibac